19/10/09

Moynaq

Jo tampoc n'havia sentit a parlar... Fins que en Jaume, obsessionat pels vaixells enmig del desert des del viatge a Namibia, es despertava cridant a la nit: Vaixells!, Moynaq!, Vaixells!, Moynaq!...

Vaixells enmig del no res... Aquest era l'objectiu d'arribar a Moynaq, una ciutat que havia tingut temps millors quan el Mar d'Aral encara no s'havia assecat. Els sovietics, en un "magnific" pla per regar els seus camps de coto, varen desviar els rius que alimentaven el mar.

Per arribar-hi, "nomes" varem haver de passar-nos 23 hores en un tren fins a Nukkus, on varem estar en un compartiment amb una familia uzbeka. El pare de la familia pretenia canviar-nos l'iPod per una navalla de l'exercit i un mobil Nokia de l'any de la pera!!!

Nukkus, una ciutat decadent, sovietica i amb personatges curiosos com el propietari del restaurant 'Mona Lisa', que tot borratxo ens va convidar a fer uns balls com els d'en Borat (techno-cutre-uzbek)i a mes vodkes dels que podiem aguantar. Sort que una retirada a temps es una victoria.

De Nukkus al desaparegut mar d'Aral encara ens separaven 230 km. que varem fer en taxi. L'arribada es forca impressionat, ja que es veu la immensitat d'allo que abans havia estat un mar, convertit en un desert de sorra fina, petxines i restes de vaixells abandonats.

Ara en Jaume ja dorm tranquil.

14/10/09

Arribada a Uzbekistan: Tashkent

La primera impressio d'Uzbekistan es que hem arribat a un pais molt friki. Una barreja de grans avingudes i edificis d'estil sovietic, decoracions d'interiors totalment kitsch i grans bazaars on pots trobar tota mena d'objectes (segurament fabricats Xina) i tot tipus de menjar.

La barreja de persones tambe es curiosa: russos, mongols i musulmans. Alguns vestits de la forma mes tradicional (que inclou mitjons fluorescents magnificament combinats amb sabatilles d'estar per casa, fins i tot, en els casaments!!!) i d'altres a la "ultimissima moda": pantalons de pitillo i talons espectaculars (que caminen per voreres i carrers fets pols, amb un estil impressionant que ni les millors models aconseguirien).

Tashkent es una gran ciutat que no te gaire interes llevat de 2 coses: el metro i el bazaar de Chorsu. Les parades de metro, similars a les de Moscou, son petits palaus subterranis, concebuts com a bunquers anti-nuclears. A cada entrada de metro hi ha portes blindades de dos pams de gruix que teoricament han de segellar l'estacio en cas "d'atac". A mes, a cada estacio hi ha 2 o 3 policies vigilant no se sap que (possiblement que no es facin fotos ja que esta estrictament prohibit. Seguretat Nacional, en diuen...).

El bazaar de Chorsu es una extensio immensa amb diferents seccions separades per gremis. La millor part es la zona d'especies i de fruits secs on les parades estan distribuides circularment en una superficie coberta per una cupula impressionant. La part de la carn tampoc te desperdici. Tot i la pinta de guiris totalment evident, t'ofereixen trossos de carn de proporcions desmesurades. Tambe era desmesurada la quantitat de sindries i melons que tenien apilats a fora. Aquesta gent per quantitat no queden!