Moynaq

Jo tampoc n'havia sentit a parlar... Fins que en Jaume, obsessionat pels vaixells enmig del desert des del viatge a Namibia, es despertava cridant a la nit: Vaixells!, Moynaq!, Vaixells!, Moynaq!...

Vaixells enmig del no res... Aquest era l'objectiu d'arribar a Moynaq, una ciutat que havia tingut temps millors quan el Mar d'Aral encara no s'havia assecat. Els sovietics, en un "magnific" pla per regar els seus camps de coto, varen desviar els rius que alimentaven el mar.

Per arribar-hi, "nomes" varem haver de passar-nos 23 hores en un tren fins a Nukkus, on varem estar en un compartiment amb una familia uzbeka. El pare de la familia pretenia canviar-nos l'iPod per una navalla de l'exercit i un mobil Nokia de l'any de la pera!!!

Nukkus, una ciutat decadent, sovietica i amb personatges curiosos com el propietari del restaurant 'Mona Lisa', que tot borratxo ens va convidar a fer uns balls com els d'en Borat (techno-cutre-uzbek)i a mes vodkes dels que podiem aguantar. Sort que una retirada a temps es una victoria.

De Nukkus al desaparegut mar d'Aral encara ens separaven 230 km. que varem fer en taxi. L'arribada es forca impressionat, ja que es veu la immensitat d'allo que abans havia estat un mar, convertit en un desert de sorra fina, petxines i restes de vaixells abandonats.

Ara en Jaume ja dorm tranquil.